TAREA FINAL UNIDAD 2. Otros cuentos son posibles.
Publico este cuento en valenciano y dejo su traducción para el final.
La flor del lliri blau
Des de feia uns mesos, a la ciutat s’havia escampat una greu malaltia. Un
brot molt potent de comprensió i solidaritat amb l’altre havia anat creixent poc a poc i ara mateix
cobria tots i cadascun dels seus habitants. La malaltia es manifestava en un
interès constant de les persones pels seus veïns, per la seua salut, pels seus
problemes i per la seua manera de pensar. Aquesta pandèmia estava aconseguint
que les persones estigueren més contentes, tingueren més salut i comprengueren
millor tot allò que les envoltava.
El Rei de la ciutat, preocupat, va consultar els i les especialistes més
reconeguts i reconegudes: pel palau reial passaren metges i metgesses,
psiquiatres, psicòlegs i psicòlogues, matemàtics i matemàtiques, astrònoms i
astrònomes... però cap d’ells ni d’elles va saber indicar-li al monarca com
s’havia d’actuar. Fins i tot, després de fer molts càlculs, parlaren entre ells
i elles i quedaren a fer-se un refresquet a l’eixida de la faena.
Sols un pitonís molt espavilat va saber aconsellar-lo:
–El poble només se salvarà si algú troba la flor del lliri blau i la deixa
caure pels dipòsits d’aigua que abasteixen la ciutat –va dir-li.
El Rei es posà a pensar com faria per trobar aquella flor tan estranya i va
decidir que faria la proposta als tres fills. Es va posar a buscar-los però cap
dels tres encara s’havia alçat del llit, i això que eren les dotze del matí.
L’ajudant de cambra els va anar a despertar:
–No és una mica prompte per a les reunions familiars? –va preguntar el
major, només entrar al saló on es trobava son pare.
–Que quina hora és? –demanà el segon.
–Que no dinem ací? –inquirí el tercer.
El pare, que tampoc era massa d’alçar-se matí i comprenia perfectament els
seus fills, els explicà el problema i, segurament degut a la mateixa malaltia
que volien combatre, tots tres acceptaren l’encàrrec de seguida.
Però, quan ja tenien les motxilles i els cavalls preparats, aparegué la
Primera Ministra i corregí Sa Majestat:
–Però vostè es pensa que aquests melons poden aconseguir alguna cosa? –li
preguntà amb vehemència.– Faça el favor de deixar-me aquestes coses a mi.
La Primera Ministra elegí de manera conscienciosa un comando de les Forces
Especials de l’Exèrcit. Dos dones i dos homes eixirien a l’endemà a buscar la
flor de lliri blau per les muntanyes més amagades del país.
A les cinc del matí, un tot terreny negre deixava enrere els murs de la
ciutat i s’endinsava en les escarpades muntanyes properes. Set dies més tard,
comunicaven a la Primera Ministra que abandonaven la missió. No havien pogut
trobar res de res.
La dissort, però, va fer que durant el camí de tornada punxaren per segona
vegada. Com no hi havia més rodes de recanvi, es posaren a caminar. Al poc de
temps, un d’ells es va aturar per beure una mica d’aigua d’una font que hi havia
al camí. De sobte, un vagabund se’ls aparegué per darrere.
–Que no em podríeu ajudar? Fa cinc dies que no he menjat res i quasi no em
puc tenir en peu.
Impel·lits per aquella malaltia tan perniciosa, tots quatre s’afanyaren a
donar-li tot el menjar que tenien. Al moment, el captaire es va transformar en
un bruixot de barba blanca i vestits molt vius.
–Ja sé que busqueu la flor del lliri blau i, com heu sigut bons amb mi, he
decidit ajudar-vos. La flor es troba al cim de l’última de les muntanyes. Només
s’hi pot arribar amb l’ajuda d’aquest elixir que vos estic oferint.
Els dos xics i les dos xiques es repartiren la beguda màgica i, al moment,
s’hi trobaren davant de la flor anhelada. L’aire allí dalt era diferent, molt
més fred, sí, però molt més dens alhora. Era com si la netedat de l’aire de la
vall no poguera arribar prop de la flor.
Corregueren a tallar-la però, quan es disposaven a fer-ho, un d’ells digué:
–Per què hem de repartir l’èxit de la missió? Cadascú és cadascú.
–Pense el mateix: –digué una altra– qui talle la flor hauria de ser qui s’enduguera
els reconeixements.
–Com decidim qui guanya aquesta partida, doncs? –preguntà un tercer.
Però abans que cap d’ells donara una resposta, la quarta soldat havia
buidat el carregador de la seua metralladora damunt dels seus companys i
companya. Ni tan sols havia mirat la cara de sorpresa i horror que se’ls havia
quedat. Ja amb la flor tallada, mamprengué el viatge de tornada a casa.
Mentre el Rei estava de festa al bordell, la Primera Ministra rebé la
soldat amb tots els honors. Estranyada, li preguntà pels seus companys però en
tindre la flor a les seues mans s’oblida d’ells. La soldat rebé a més
l’encàrrec d’anar al dipòsit d’aigua i fer-hi diluir la flor. Una vegada
complerta la missió, fou també silenciada.
Als dos dies, la ciutat va recobrar el seu antic moviment i esplendor. Tots
els seus habitants recuperaren la seua insularitat i visqueren infeliços per a
la resta de les seues vides.
Epíleg
No hi va haver cap cançó que s’escoltara a la vora de cap riu, perquè ningú
va eixir més a passejar pels afores de la ciutat. Ni tan sols aquells prínceps
consentits i golafres.
La flor del lirio azul
Desde hacía unos meses, en la
ciudad se había esparcido una grave enfermedad. Un brote muy potente de
comprensión y solidaridad con el otro había ido creciendo poco a poco y ahora
mismo cubría a todos y cada uno de sus habitantes. La enfermedad se manifestaba
en un interés constante de las personas por sus vecinos, por su salud, por sus
problemas y por su manera de pensar. Esta pandemia estaba consiguiendo que las
personas estuvieran más contentas, tuvieran más salud y comprendieron mejor lo
que las rodeaba.
El Rey de la ciudad, preocupado,
consultó a los y las especialistas más reconocidos y reconocidas: por el
palacio real pasaron médicos y médicas, psiquiatras, psicólogos y psicólogas,
matemáticos y matemáticas, astrónomos y astrónomas... pero ninguno de ellos ni
de ellas supo indicarle al monarca cómo se tenía que actuar. Incluso, después
de hacer muchos cálculos, hablaron entre ellos y ellas y quedaron para tomarse unas
bebidas a la salida del trabajo.
Sólo un pitoniso muy listo supo
aconsejarle:
–El pueblo sólo se salvará si
alguien encuentra la flor del lirio azul y la deja caer en los depósitos de
agua que abastecen la ciudad –le dijo.
El Rey se puso a pensar cómo
haría para encontrar aquella flor tan extraña y decidió que haría la propuesta
a los tres hijos. Se puso a buscarlos pero ninguno de los tres se había
levantado todavía de la cama, y eso que eran las doce de la mañana. El mayordomo
les fue a despertar:
- ¿No es un poco pronto para las
reuniones familiares? -preguntó el mayor, nada más entrar en el salón donde se
encontraba su padre.
–¿Que qué hora es? –preguntó el
segundo.
–Que no comemos aquí? –inquirió
el tercero.
El padre, que tampoco era
demasiado de levantarse temprano y comprendía perfectamente a sus hijos, les
explicó el problema y, debido seguramente a la misma enfermedad que querían
combatir, los tres aceptaron el encargo enseguida.
Pero, cuando ya tenían las
mochilas y los caballos preparados, apareció la Primera Ministra y corrigió a Su
Majestad:
–¿Pero usted se piensa que estos
melones pueden conseguir algo? –le preguntó con vehemencia. –Haga el favor de
dejarme estas cosas a mí.
La Primera Ministra eligió de
manera concienzuda un comando de las Fuerzas Especiales del Ejército. Dos
mujeres y dos hombres saldrían al día siguiente a buscar la flor de lirio azul por
las montañas y parajes recónditos del país.
A las cinco de la mañana, un
todoterreno negro dejaba atrás las murallas de la ciudad y se adentraba en las
escarpadas montañas cercanas. Siete días más tarde, comunicaban a la Primera
Ministra que abandonaban la misión. No habían podido encontrar nada de nada.
La mala suerte, sin embargo, hizo
que durante el camino de vuelta pincharan por segunda vez. Como no había más
ruedas de repuesto, se pusieron a caminar. Al poco tiempo, uno de ellos se
detuvo para beber un poco de agua de una fuente que había en el camino. De
repente, un vagabundo les apareció por detrás.
–¿Que no me podrían ayudar? Hace
cinco días que no he comido nada y casi no me puedo tener en pie.
Impelidos por esa enfermedad tan
perniciosa, los cuatro se apresuraron a darle toda la comida que tenían. Al
momento, el mendigo se transformó en un brujo de barba blanca y vestido de
colores muy vivos.
–Ya sé que buscáis la flor del
lirio azul y, como habéis sido buenos conmigo, he decidido ayudaros. La flor se
encuentra en la cima de la última de las montañas. Sólo se puede llegar allí con
la ayuda de este elixir que os estoy ofreciendo.
Los dos chicos y las dos chicas
se repartieron la bebida mágica y, al momento, se encontraron ante la flor
anhelada. El aire allí arriba era diferente: mucho más frío, sí, pero mucho más
denso a la vez. Era como si la limpieza del aire del valle no pudiera llegar
cerca de la flor.
Corrieron a cortarla pero, cuando
ya se disponían a hacerlo, uno de ellos dijo:
–¿Por qué tenemos que repartir el
éxito de la misión? Cada uno es cada uno.
–Pienso lo mismo: quien corte la
flor debería ser quien se llevara los reconocimientos –afirmó con rotundidad una
de las chicas.
–¿Cómo decidimos quién gana esta
partida, pues? –preguntó un tercero.
Pero antes de que ninguno de
ellos diera una respuesta, la cuarta soldado había vaciado el cargador de su
ametralladora sobre sus compañeros y compañera. Ni siquiera había mirado la
cara de sorpresa y horror que se les había quedado. Ya con la flor cortada,
emprendió el viaje de vuelta a casa.
Mientras el Rey estaba de fiesta
en el burdel, la Primera Ministra recibió a la soldado con todos los honores.
Extrañada, le preguntó por sus compañeros pero al tener la flor en sus manos se
olvidó de ellos. La soldado recibió además el encargo de ir al depósito de agua
y hacer diluir la flor. Una vez cumplida la misión, fue también silenciada.
A los dos días, la ciudad recobró
su antiguo movimiento y esplendor. Todos sus habitantes recuperaron su
insularidad y vivieron infelices para el resto de sus vidas.
Epílogo
No hubo ninguna canción que se
escuchara al borde de ningún río, porque nadie salió más a pasear por las
afueras de la ciudad. Ni siquiera aquellos príncipes consentidos y glotones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada