dijous, 21 de març del 2019

La flor del lliri blau


TAREA FINAL UNIDAD 2. Otros cuentos son posibles.
Publico este cuento en valenciano y dejo su traducción para el final.

La flor del lliri blau
Des de feia uns mesos, a la ciutat s’havia escampat una greu malaltia. Un brot molt potent de comprensió i solidaritat amb l’altre  havia anat creixent poc a poc i ara mateix cobria tots i cadascun dels seus habitants. La malaltia es manifestava en un interès constant de les persones pels seus veïns, per la seua salut, pels seus problemes i per la seua manera de pensar. Aquesta pandèmia estava aconseguint que les persones estigueren més contentes, tingueren més salut i comprengueren millor tot allò que les envoltava.
El Rei de la ciutat, preocupat, va consultar els i les especialistes més reconeguts i reconegudes: pel palau reial passaren metges i metgesses, psiquiatres, psicòlegs i psicòlogues, matemàtics i matemàtiques, astrònoms i astrònomes... però cap d’ells ni d’elles va saber indicar-li al monarca com s’havia d’actuar. Fins i tot, després de fer molts càlculs, parlaren entre ells i elles i quedaren a fer-se un refresquet a l’eixida de la faena.
Sols un pitonís molt espavilat va saber aconsellar-lo:
–El poble només se salvarà si algú troba la flor del lliri blau i la deixa caure pels dipòsits d’aigua que abasteixen la ciutat –va dir-li.
El Rei es posà a pensar com faria per trobar aquella flor tan estranya i va decidir que faria la proposta als tres fills. Es va posar a buscar-los però cap dels tres encara s’havia alçat del llit, i això que eren les dotze del matí. L’ajudant de cambra els va anar a despertar:
–No és una mica prompte per a les reunions familiars? –va preguntar el major, només entrar al saló on es trobava son pare.
–Que quina hora és? –demanà el segon.
–Que no dinem ací? –inquirí el tercer.
El pare, que tampoc era massa d’alçar-se matí i comprenia perfectament els seus fills, els explicà el problema i, segurament degut a la mateixa malaltia que volien combatre, tots tres acceptaren l’encàrrec de seguida.
Però, quan ja tenien les motxilles i els cavalls preparats, aparegué la Primera Ministra i corregí Sa Majestat:
–Però vostè es pensa que aquests melons poden aconseguir alguna cosa? –li preguntà amb vehemència.– Faça el favor de deixar-me aquestes coses a mi.
La Primera Ministra elegí de manera conscienciosa un comando de les Forces Especials de l’Exèrcit. Dos dones i dos homes eixirien a l’endemà a buscar la flor de lliri blau per les muntanyes més amagades del país.
A les cinc del matí, un tot terreny negre deixava enrere els murs de la ciutat i s’endinsava en les escarpades muntanyes properes. Set dies més tard, comunicaven a la Primera Ministra que abandonaven la missió. No havien pogut trobar res de res.
La dissort, però, va fer que durant el camí de tornada punxaren per segona vegada. Com no hi havia més rodes de recanvi, es posaren a caminar. Al poc de temps, un d’ells es va aturar per beure una mica d’aigua d’una font que hi havia al camí. De sobte, un vagabund se’ls aparegué per darrere.
–Que no em podríeu ajudar? Fa cinc dies que no he menjat res i quasi no em puc tenir en peu.
Impel·lits per aquella malaltia tan perniciosa, tots quatre s’afanyaren a donar-li tot el menjar que tenien. Al moment, el captaire es va transformar en un bruixot de barba blanca i vestits molt vius.
–Ja sé que busqueu la flor del lliri blau i, com heu sigut bons amb mi, he decidit ajudar-vos. La flor es troba al cim de l’última de les muntanyes. Només s’hi pot arribar amb l’ajuda d’aquest elixir que vos estic oferint.
Els dos xics i les dos xiques es repartiren la beguda màgica i, al moment, s’hi trobaren davant de la flor anhelada. L’aire allí dalt era diferent, molt més fred, sí, però molt més dens alhora. Era com si la netedat de l’aire de la vall no poguera arribar prop de la flor.
Corregueren a tallar-la però, quan es disposaven a fer-ho, un d’ells digué:
–Per què hem de repartir l’èxit de la missió? Cadascú és cadascú.
–Pense el mateix: –digué una altra– qui talle la flor hauria de ser qui s’enduguera els reconeixements.
–Com decidim qui guanya aquesta partida, doncs? –preguntà un tercer.
Però abans que cap d’ells donara una resposta, la quarta soldat havia buidat el carregador de la seua metralladora damunt dels seus companys i companya. Ni tan sols havia mirat la cara de sorpresa i horror que se’ls havia quedat. Ja amb la flor tallada, mamprengué el viatge de tornada a casa.
Mentre el Rei estava de festa al bordell, la Primera Ministra rebé la soldat amb tots els honors. Estranyada, li preguntà pels seus companys però en tindre la flor a les seues mans s’oblida d’ells. La soldat rebé a més l’encàrrec d’anar al dipòsit d’aigua i fer-hi diluir la flor. Una vegada complerta la missió, fou també silenciada.
Als dos dies, la ciutat va recobrar el seu antic moviment i esplendor. Tots els seus habitants recuperaren la seua insularitat i visqueren infeliços per a la resta de les seues vides.
Epíleg
No hi va haver cap cançó que s’escoltara a la vora de cap riu, perquè ningú va eixir més a passejar pels afores de la ciutat. Ni tan sols aquells prínceps consentits i golafres.




La flor del lirio azul
Desde hacía unos meses, en la ciudad se había esparcido una grave enfermedad. Un brote muy potente de comprensión y solidaridad con el otro había ido creciendo poco a poco y ahora mismo cubría a todos y cada uno de sus habitantes. La enfermedad se manifestaba en un interés constante de las personas por sus vecinos, por su salud, por sus problemas y por su manera de pensar. Esta pandemia estaba consiguiendo que las personas estuvieran más contentas, tuvieran más salud y comprendieron mejor lo que las rodeaba.
El Rey de la ciudad, preocupado, consultó a los y las especialistas más reconocidos y reconocidas: por el palacio real pasaron médicos y médicas, psiquiatras, psicólogos y psicólogas, matemáticos y matemáticas, astrónomos y astrónomas... pero ninguno de ellos ni de ellas supo indicarle al monarca cómo se tenía que actuar. Incluso, después de hacer muchos cálculos, hablaron entre ellos y ellas y quedaron para tomarse unas bebidas a la salida del trabajo.
Sólo un pitoniso muy listo supo aconsejarle:
–El pueblo sólo se salvará si alguien encuentra la flor del lirio azul y la deja caer en los depósitos de agua que abastecen la ciudad –le dijo.
El Rey se puso a pensar cómo haría para encontrar aquella flor tan extraña y decidió que haría la propuesta a los tres hijos. Se puso a buscarlos pero ninguno de los tres se había levantado todavía de la cama, y ​​eso que eran las doce de la mañana. El mayordomo les fue a despertar:
- ¿No es un poco pronto para las reuniones familiares? -preguntó el mayor, nada más entrar en el salón donde se encontraba su padre.
–¿Que qué hora es? –preguntó el segundo.
–Que no comemos aquí? –inquirió el tercero.
El padre, que tampoco era demasiado de levantarse temprano y comprendía perfectamente a sus hijos, les explicó el problema y, debido seguramente a la misma enfermedad que querían combatir, los tres aceptaron el encargo enseguida.
Pero, cuando ya tenían las mochilas y los caballos preparados, apareció la Primera Ministra y corrigió a Su Majestad:
–¿Pero usted se piensa que estos melones pueden conseguir algo? –le preguntó con vehemencia. –Haga el favor de dejarme estas cosas a mí.
La Primera Ministra eligió de manera concienzuda un comando de las Fuerzas Especiales del Ejército. Dos mujeres y dos hombres saldrían al día siguiente a buscar la flor de lirio azul por las montañas y parajes recónditos del país.
A las cinco de la mañana, un todoterreno negro dejaba atrás las murallas de la ciudad y se adentraba en las escarpadas montañas cercanas. Siete días más tarde, comunicaban a la Primera Ministra que abandonaban la misión. No habían podido encontrar nada de nada.
La mala suerte, sin embargo, hizo que durante el camino de vuelta pincharan por segunda vez. Como no había más ruedas de repuesto, se pusieron a caminar. Al poco tiempo, uno de ellos se detuvo para beber un poco de agua de una fuente que había en el camino. De repente, un vagabundo les apareció por detrás.
–¿Que no me podrían ayudar? Hace cinco días que no he comido nada y casi no me puedo tener en pie.
Impelidos por esa enfermedad tan perniciosa, los cuatro se apresuraron a darle toda la comida que tenían. Al momento, el mendigo se transformó en un brujo de barba blanca y vestido de colores muy vivos.
–Ya sé que buscáis la flor del lirio azul y, como habéis sido buenos conmigo, he decidido ayudaros. La flor se encuentra en la cima de la última de las montañas. Sólo se puede llegar allí con la ayuda de este elixir que os estoy ofreciendo.
Los dos chicos y las dos chicas se repartieron la bebida mágica y, al momento, se encontraron ante la flor anhelada. El aire allí arriba era diferente: mucho más frío, sí, pero mucho más denso a la vez. Era como si la limpieza del aire del valle no pudiera llegar cerca de la flor.
Corrieron a cortarla pero, cuando ya se disponían a hacerlo, uno de ellos dijo:
–¿Por qué tenemos que repartir el éxito de la misión? Cada uno es cada uno.
–Pienso lo mismo: quien corte la flor debería ser quien se llevara los reconocimientos –afirmó con rotundidad una de las chicas.
–¿Cómo decidimos quién gana esta partida, pues? –preguntó un tercero.
Pero antes de que ninguno de ellos diera una respuesta, la cuarta soldado había vaciado el cargador de su ametralladora sobre sus compañeros y compañera. Ni siquiera había mirado la cara de sorpresa y horror que se les había quedado. Ya con la flor cortada, emprendió el viaje de vuelta a casa.
Mientras el Rey estaba de fiesta en el burdel, la Primera Ministra recibió a la soldado con todos los honores. Extrañada, le preguntó por sus compañeros pero al tener la flor en sus manos se olvidó de ellos. La soldado recibió además el encargo de ir al depósito de agua y hacer diluir la flor. Una vez cumplida la misión, fue también silenciada.
A los dos días, la ciudad recobró su antiguo movimiento y esplendor. Todos sus habitantes recuperaron su insularidad y vivieron infelices para el resto de sus vidas.
Epílogo
No hubo ninguna canción que se escuchara al borde de ningún río, porque nadie salió más a pasear por las afueras de la ciudad. Ni siquiera aquellos príncipes consentidos y glotones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada